NEOREALISME

Corrent:

El 1945 un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, va sorgir a Itàlia el Neorealisme, el corrent cinematogràfic que com a objectiu tenia; reflectir el dia a dia de la gent treballadora, els seus problemes i les seves misèries. Va durar fins al 1952, al acabar la postguerra, que ja no podia complir aquest objectiu amb les seves pretencions. Moltes de les vegades no utilitzaven actors, sinó realment gent de la miseria que pogués reflectir el patiment de la postguerra en espais reals.

Tot això ja va començar un temps abans de la mà d’alguns joves contra la censura feixista del moment (Luchino Visconti, amb Ossessione (1942); Alessandro Blasetti, amb Quattro passi tra le nuvole (1942), i el binomi De Sica-Zavattini, amb I bambini ci guardano (1943).

Al 1945 ja va ser-hi quan Roberto Rossellini amb Roma, città aperta, el neorealisme obté la seva definició amb els seus tret característics.

En instaurar-se la democràcia, els punts de vista es multipliquen i ja no és tan fàcil oferir una visió "objectiva" de la realitat com pretenien els realitzadors neorealistes. Es considera Umberto D. com el darrer film del període neorealista. Per aquesta obra el seu director, Vittorio de Sica, va rebre fortes crítiques.

Característiques principals:

Busquen el realisme absolut, una descripció pura de la realitat, evitar cap mena de trucatge. No són documentals, però fan films de ficció molt realistes que s’apoderen del gènere documental.

Volen mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies però sense caure en la manipulació pròpia de l’època feixista.

Exemple: “El lladre de bicicletes” En aquest film explica la tragèdia d'un pare de família de classe baixa en atur, al qual, poc després de trobar feina de repartidor, li roben la bicicleta que necessita per treballar.

No creen drames històrics, ni adaptacions de novel·les o el cinema d’herois, busquen mostrar persones anònimes i vulgars, les classes humils amb preocupacions quotidianes i històries íntimes i sense importància aparent.

Exemple

Pressupostos molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molt pocs diners.

No disposaven de gaire material ni estudis de rodatge, és per això que s’acostumava a rodar al carrer amb escenaris reals (no hi ha mai decorat), sense llum artificial, buscant així el màxim realisme.

S’utilitzaven actors no professionals per papers principals

No es feia servir maquillatge ni vestuaris postissos, s’usen vestuaris autèntics i reals.

Els diàlegs eren molt senzills i lineals.

Influències en gèneres posteriors:

El moviment conegut com a neorealisme apareix a Itàlia al voltant de la Segona Guerra Mundial. La seva característica principal és que representa la vida de cada dia, a mig camí entre relat i documental, moltes vegades amb personatges del carrer en comptes d'actors professionals.

Predecessors:

El neorealisme sorgeix del realisme, conté les mateixes bases ideològiques. Tot i això, la diferència la veiem que en el neorealisme s'enfoca més al que és el sistema internacional, en comptes de la naturalesa humana com ho fa el realisme.

El fi del neorealisme va ser el 1948 llegó al poder la Democràcia Cristiana, cancel·lant l'era postbèl·lica del romanticisme antifeixista militant.

Quan i com va acabar el Neorealisme?

A la dècada dels 50 es va reforçar la censura sobre el corrent neorealista en considerar que la visió pessimista de la societat italiana no era comercial de cara al panorama internacional. La imatge que volia promoure des d'Itàlia era la d'un país més modern i cosmopolita i no tan centrat en la crítica social de la postguerra.

El Neorealisme va anar perdent força a poc a poc davant d'un cinema més personal que bevia directament del moviment. Va sorgir, d'aquesta manera, una mena de Postneorealisme de la mà de directors com Federico Fellini i Michelangelo Antonioni, entre d'altres, que van buscar noves maneres de retratar la societat italiana a través de la pantalla.

Tot i això, gràcies al Neorealisme, durant molt de temps el cinema italià va ser considerat un referent internacional. Va ser tan gran la seva influència que arriba fins als nostres dies, ja que li devem la nostra manera d'entendre el cinema, no només com una manera d'entreteniment, sinó com una eina de reflexió social i moral.

Cartellisme:

El cartellisme utilitzat en el neorealisme eren obres d’art, eren pintats a mà, i després feien còpies per repartir-les per les diferents sales o penjar-los pel carrer. Era cartellisme denotatiu, feia referència a l’objectiu del film, a la trama o l’argument, i depenen del país o lloc de publicitat el cartell era diferent. Si el lloc d’exposició o d’anunciament del film era petit, el títol era més gran amb pocs colors per deixar clara la pel·lícula.

La Terra Trema:

Estrena: 2 de setembre de 1948

Director: Luchino Visconti

Adaptació de: The House by the Medlar Tree

Música: Willy Ferrero

Lloc de narració: Sicília

Guió: Luchino Visconti, Antonio Pietrangeli

La pel·lícula narra la història de la lluita d'un pescador (Ntoni Valastro), i la família per alliberar-se de l'explotació dels majoristes de la pesca. Mostra a uns éssers humans que lluiten contra les injustícies que els infligeixen altres individus. A la lluita es vol aconseguir la llibertat i la dignitat. La terra tremola neix d'un encàrrec del Partit Comunista Italià a Visconti. Visconti hauria de rodar tres llargmetratges sobre els treballadors de Sicília: un al voltant dels pescadors, un altre centrant-se en els miners, i un altre més al voltant dels camperols. L'únic que es va fer va ser el primer: l'episodi del mar, l’evolució social de la postguerra va fer impossible gravar les altres dues parts.

Actors principals:

Directors principals:

Música:

La música neorealista tenia estètica netament simfònica, d'orquestració opulenta i sobrecarregada, a la recerca de la gran melodia a l'estil de Puccini, i sense descartar tocs de tonalitats populars. I aquest brusc canvi va significar artísticament la caiguda del feixisme i el naixement del neorealisme.

Willy Ferrero: compositor de la tierra tiembla, 1906 Portland. Director d’orquestra des del 6 va estudiar molta harmonia musical.

Curiositats de gravació:

Sciuscià: Com De sic no tenia un ajut econòmic per poder fer aquesta pel·lícula, va haver de demanar préstecs a amics seus i va posar com a excusa que volia retratar la pobresa d’Itàlia a la postguerra.
Roma, ciutat oberta: Rossellini va decidir utilitzar presoners de les guerres alemanys com a extres a la pel·lícula per afegir un toc realista.

Opinió personal:

Laura: Personalment, considero que fent aquest treball he conegut moltes coses noves respecta el cinema neorealista, ja que des d’un principi no tenia gaires coneixements respecte a aquest. Trobo que l’estic neorealista es va inspirar molt en altres estils d’èpoques passades, però s'ho ha emportat al seu terreny. D’aquest corrent s’hi creen noves formes de fer, característiques típiques de l’estil… Es nota que van experimentar i apostar per coses noves, innovar-ne de ja existents i dins de les limitacions que tenien, saber donar el màxim potencial d’aquestes.

CURTMETRATGE NEOREALISTA

IDEA INICIAL: Un germà i una germana que es veuen davant la situació de pobresa en la qual es troba la seva societat de postguerra a Itàlia. La germana està a casa, ja que les dones en aquella època era la posició que els hi pertocava, i el germà torna ha de treballar. La germana està preparant unes bossetes amb fruits secs perquè el germà les vagi a vendre, pel fet que necessiten diners. El germà les intenta vendre, però en una societat tan pobra ningú es troba en la situació de poder comprar.